Desprès de les campanyes de Mallorca i València, per on van passar sense pena ni glòria, el cos d´ Almogàvers es queda sense feina. No és fins que el rei Pere el Gran, poc després de les anomenades Vesprades Sicilianes (Revolta anti francesa a Sicília) és coronat rei de Sicília, que s´ obren les portes de la glòria i la llegenda als mercenaris catalans.

Corre l´ any 1282, i a fi de combatre les forces franceses que amenacen Sicília, el rei Pere el Gran hi envia uns 2000 Almogàvers.
La primera impressió que aquest donen als sicilians és pèssima, segons explica Ramon Muntaner a les seves cròniques: anaven amb un sarronet de pa, bruts, esparracats, sense escuts ni armes llargues, tant sols amb coltells (punyals) i dards. Aquest aspecte, contrari al concepte que es tenia dels exercits marcials i ben preparats, descoratja els nadius sicilians.

La seva estratègia no era pas cap novetat, però la seva efectivitat era terrible. Amb una bona estructura de comandament i una disciplina fèrria, la seva manca d´ escrúpols, la força bruta i la set de sang, trobaven la canalització perfecta per fer-los pràcticament invencibles, tot hi estar en gran inferioritat numèrica. Un altre dels seus punts forts era la capacitat d´ aprofitar en benefici propi el terreny de batalla, així, mentre les tropes enemigues, formades bàsicament per cavallers, necessitaven de un gran i pesada logística, les tropes Almogàvers vivien sobre el terreny gràcies al pillatge i els recursos naturals.

No conformes amb la severa derrota que havien infringit als seus enemics, els Almogàvers perseguiren els per tot el sud d´ Itàlia, sumant victòria , rera victòria.

Mort Pere el gran, i també de manera prematura el seu fill primogènit, Alfons II el Franc, tot el territori de la corona, inclosa Sicília passa a mans de Jaume II, que volia signar la pau amb els seus enemics. Aquesta intenció no va ser acceptada pel parlament de Sicília que coronar rei de Sicília al germà de Jaume, Frederic II, que es disposar a seguir amb la guerra en solitari, amb l´ ajuda del poble de Sicília i dels Almogàvers. Aquesta guerra entre els dos monarques catalans s´ allargar fins a la pau de Caltabellota, el 1302.

Acabada la seva aventura Siciliana, els mercenaris catalans accepten la proposta de anar a Bizanci amb l´ objectiu d´ ajudar a l´ emperador Andrònic II a neutralitzar l´ amenaça turca.

A canvi dels seus serveis, els Almogàvers rebrien una elevada soldada, el títol de Megaduc de l´ Imperi romà d´ Orient i la ma de la neboda d´ Andrònic pel seu cabdill, Roger de Flor.

El setembre del 1303, els Almogàvers, entraven triomfalment a Constantinoble, i Andrònic no tardà a enviar-los a una missió al cap d´ Artaki, on les tropes turques que amenaçaven l´ imperi descansaven. Vuit dies desprès, a l´ alba, la tropa catalana es llençava en una operació llampec sobre els turcs, en poques hores els homes de Roger de Flor, s´ havien fet amb el domini del campament enemic i no deixaren amb vida cap home de més de deu anys.

A partir d´ aquí, la Gran companyia catalana, inicià una espiral de batalles que es convertien casi irremeiablement en victòries i que dugué a l´ imperi Bizantí a recuperar ràpidament la possessió dels seus antics dominis.

Els Almogàvers, eren ja una llegenda. Però, Roger de Flor, es deixava portar per la seva ambició, que el duia a voler crear el seu propi imperi.

A la cort Bizantina aquesta ambició i el poder que havia aconseguit l´ exercit almogàver feien molta por.

L´ arribada del company d´ armes de Roger de Flor, en Berenguer d´ Entença amb 1000 homes més, i el fet que el cabdill almogàver exigís el títol de Cèsar de l´ Imperi, desprès de passar a Entença el de Megaduc, va provocar que els temors es disparessin a la cort de Miquel IX, fill de l´ emperador Andrònic II.

Passat l´ hivern i avanç de continuar la campanya per Anatòlia, en Roger de Flor es desplaçar a Adrianòpolis per acomiadar-se del fill de l´ Emperador, Miquel, sense adonar-se de la traïció que aquest estava tramant. Durant el sopar de comiat, un grup de grecs i alans, assassinen el cabdill almogàver i a tota la seva escorta. Al mateix temps Almogàvers i comerciant catalans eren atacats per sorpresa arreu de l´ imperi. Fins i tot una ambaixada catalana que pretenia negociar la pau fou anihilada.

Des del seu quarter d´ hivern a Gal•lipoli, el gruix de l´ exercit almogàver va superar el setge inicial, i un cop assegurada la posició, sortiren comandats per Berenguer d´ Entença a satisfer el seu afanys de venjança.

Començava la famosa “venjança catalana” , passaran a sang i foc viles i ciutats sense respectar vides ni bens i escampant el terror arreu.

En el decurs d´ aquesta campanya de venjança, fou pres i empresonat a Gènova en Berenguer d´ Entença.

Reunits altre cop a Gal•lipoli, i ja, amb Bernat de Rocafort com a nou cabdill, els Almogàvers decidiren plantar cara al exercit bizantí més nombrós que sabia conegut mai.
Desprès d´ enfonsar els seus propis vaixells al port, per evitar la temptació de fugir, i de resistir el setge al que eren sotmesos, de cop les tropes catalanes es llençaren sobre l´ exercit bizantí acampat als afores de la ciutat. El xoc fou brutal, però els Almogàvers acabaren triomfant i derrotant las bizantins. La follia venjativa dels Almogàvers estengué el terror per tot l´ imperi. Al lloc on havien estat assaltats els ambaixadors catalans fou arrasat i cap home, dona, vell, nen, ni animal va ser deixat amb vida. L´ ira caigué també sobre els alans, còmplices en l´ assassinat de Roger de Flor, molts d´ ells, conscients del que els esperava, decidiren matar ells mateixos les seves pròpies dones i fills avanç de que caiguessin a mans dels catalans..

Quant Berenguer d´ Entença tornar a Gal•lipoli, desprès de ser alliberat, es trobar que, no era ben rebut per una gran majoria dels Almogàvers que feien costat el seu cabdill des de feia dos anys, Bernat de Rocafort. A Entença sol l´ hi donaven suport els aragonesos i els nobles, una minoria. Això provocar, desconfiances i enfrontaments entre els dos grups, en un d´ aquest incidents resultar mort en Berenguer d´ Entença, Rocafort quedar com a únic cap, però la ferida era oberta.